Carregant esdeveniment

« All Events

  • Aquest esdeveniment ja ha passat.

Natura i espiritualitat

13/7/2017

13 juliol, 2017 @ 2:09 pm

Trobada al Gran Saló – Conversa amb Ricard Fernández sobre l’espiritualitat de les persones a través de la natura

 

Miquel Martí i Pol va escriure just fa quaranta anys:

 

“[…]

Però la gent creix massa

de pressa —ja ho he dit—,

i llegeix poc, i pensa

molt menys, i tothom perd
el temps en ximpleries.”

 

Llavors ve algú i t’amenaça que parlarà d’espiritualitat. Que antic, que decadent que boig.

 

D’espiritualitat i natura. Blasfem, que inconnex, oportunista. Estrany…

 

Espiritualitat no és religió (no patiu!, els que li tingueu por o la considereu superada). Tots els humans som espirituals. Alguns, utilitzen la religió com el canal de la seva espiritualitat. Uns altres invoquen la natura, altres parlen d’un jo interior…

 

Llavors ve algú que es diu Ricard, Ricard Fernández, Ritchie per als amics: Ens recomana posar-nos la gorra i ompllir la cantimplora. Ens puja funicular amunt. Caminem uns metres… i ens dona la benvinguda a Montserrat.

 

Les agulles serrades emergeixen del verd. El cel blau, gairebé artificial. El sol brilla i satura els colors. Callem. Ens mirem. Una imatge més perfecta que la millor postal ens atordeix. (El braç traça pell de gallina.)

 

En Ritchie diu que Montserrat és una muntanya sagrada, un lloc sagrat. “Ara ja sabeu per què”. Aquest instant, aquest cop de maça brutal als sentits, aquest neguit per aferrar-te per sempre a aquest instant. Hi ha pocs llocs al món que et facin sentir així. Cadascú ho expressa a la seva manera: una crida de la natura, us espai diví, un racó on retrobar-se amb un mateix. T’imposes un silenci, no et surt parlar fort. Gaudeixes cada passa. No tens pressa. Pocs llocs et fan sentir així. No sabríem expressar-ho.

 

Potser per això recorrem a l’art. A la religió. Al silenci. Per explicar el que no sabem explicar.

 

Hem entrat en un terreny espiritual.

 

Gairebé sempre estem només pendents del que direm i del que ens diuen. Sempre definim la comunicació com una acció entre dos, un emissor i un receptor. Rarament parem atenció a l’acció de comunicació entre un mateix, o amb el més enllà.

 

És una necessitat imperant, imprescindible. D’alguna manera també ens ho deia en Sebastià Massagué, el caporal dels bombers que va venir el març passat: “pensar, actuar”. Pensar, reflexionar, abans dactuar: una invitació al diàleg interior. Per saber què volem exactament, quina és la millor forma d’expressar-ho, quina part ens quedem per a nosaltres, quines conseqüencies tindrà allò que fem.

 

La religió, a través de l’oració convidava les masses a aquest exercici. Potser no s’explicava bé i s’exercia mecàniment, sense sentit. Els mantres. Ara també està de moda la meditació. Com si fos una cosa nova, talment com si fos la darrera novetat tecnològica. Potser d’aquí a uns mesos en parlarem específicament, de la meditació, aquí a l’Hostal Clementina.

 

El que hem après d’en Ricard Fernández és que hi ha símbols naturals (espais sagrats) que ens provoquen unes sensacions que no podem descriure amb el lleguatge habitual. Que aquestes sensacions hi ha qui les considera divines o sobrenaturals. Però que, en qualsevol cas, ens provoquen un canvi d’estat d’ànim, una necessitat de trobar-nos a nosaltres mateixos que, d’una manera o altra hem d’acceptar amb els braços oberts. I hem d’aprendre a facilitar de forma habitual en la nostra vida. Sense obsessionar-nos. Sense córrrer, sense necessitat de verbalitzar-ho. Perquè el llenguatge amb el que parlem és molt limitat i no sempre té paraules per descriure tot allò que pensem o sentim.

 

Ja ens ho deia en Carles Duarte, quan va venir fa dos mesos: “els poetes ens inventem paraules, perquè amb la llengua no en tenim prou”. Tornem a lart. A formes d’expressió paralingüístiques. Altres formes de comunicació.

 

Detalls

Data:
13 juliol, 2017
Hora:
2:09 pm
esdeveniment Category: